«El dret d’un sahrauí, el dret de qualsevol poble oprimit,

 és obtindre el que és seu. La llibertat no es regala, es lleva».

Bader Badadi, Fills dels núvols, 2012

 

En 1884 es pot dir que comença la història del que es coneix com a Sàhara Occidental. Aqueix any es va dur a terme la Conferència de Berlín, en la qual les principals potències europees van acordar el repartiment del continent africà. En aquest context és Espanya qui “es queda” amb el Sàhara Occidental, les riqueses del qual va anar descobrint gradualment i de les quals encara fa ús.

En el segle XX, concretament en 1973, el poble sahrauí s’organitza i crea el Frente Polisario, que busca l’emancipació del poble sahrauí i es planteja com una alternativa popular en contra de la colonització del seu territori. No obstant això, dos anys més tard, en 1975 el govern del Marroc promou l’ocupació del “Sàhara espanyol” amb la Marxa Verda, donant inici a una època de brutalitat policial i greus actes de violència que hui en dia continuen i que han portat a les comunitats a sobreviure en territoris ocupats, o a refugiar-se en campaments en la part del desert que correspon a Algèria.

La resposta d’Espanya a l’ocupació del Marroc va ser l’anunci del rei Joan Carles de Borbó del “retir” del territori sahrauí, signant els acords tripartits de Madrid, deixant al poble a la mercè dels governs del Marroc i Mauritània, malgrat la condició de ciutadania espanyola que se li reconeixia llavors, i que es va mantindre durant un segle aproximadament.

Des de l’ocupació marroquina, diverses resolucions de l’ONU han donat suport a la celebració i supervisió d’un referèndum de lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, però, fins ara, totes han fracassat per la negativa del govern marroquí, el silenci de la Unió Europea i la complicitat de governs com França i Espanya.

En aquest context, la defensa dels drets a l’autodeterminació i la llibertat han sigut la causa del poble sahrauí. Una causa justa que, malgrat la forta repressió i crueltat, és el somni dels majors que passa d’una generació a una altra amb la mateixa força i urgència.

Entre aquesta població sahrauí, fragmentada geogràficament durant més de quatre dècades, es troba la joventut sahrauí, que malgrat les seues diferents vivències i visions, comparteix el fet d’haver nascut a partir dels anys huitanta, després de la retirada de la colònia espanyola i la consegüent invasió i ocupació del territori sahrauí per part del Marroc.

Una bona part d’aquesta joventut, per la seua edat, no ha conegut directament la guerra que va precedir aquests fets, però ha viscut les seues conseqüències. Són fills i filles d’activistes i combatents per a l’alliberament del seu territori, de víctimes de guerra i de persones desaparegudes, de mares i pares desplaçats i refugiats. Elles i ells també comparteixen la responsabilitat de construir el futur del seu poble1.

És precisament per això que les i els sahrauís continuen sent víctimes de greus violacions als  DDHH davant la greu indiferència de la comunitat internacional. Testimoniatge d’això són les històries de Khatri Dadda, Hussein Bachir, Abdelmula El Hafidi, Mohamed Dadda, Aziz El Ouahidi i Elbar El Kentaoui que es compten entre els més de 40 presos polítics que actualment estan reclosos en diferents presons marroquines sota càrrecs injustos i en condicions que constitueixen, per si mateixes, greus vulneracions contra la dignitat, a les quals se sumen els tractes cruels i inhumans reservats per als presos polítics.

D’acord amb les dades de la Associació de familiars de Presos i Desapareguts Sahrauís, els qui es troben reclosos en les presons marroquines no tenen accés a drets bàsics com l’alimentació -que arriba en condicions antihigièniques i indignes-, l’assistència mèdica, la comunicació i l’acostament amb els seus familiars, i que a més són sotmesos a tortures, tractes cruels, inhumans i degradants.

Khatri Dadda, qui realitzava reportatges fotogràfics que mostraven la brutalitat de les forces repressives del Marroc, amb tot just 23 anys d’edat, ha sigut condemnat a 20 anys de presó, enmig d’un procés en el qual li van ser violades les mínimes garanties per a un judici just: els documents signats pel jove sota la coacció de la policia judicial estaven escrits en una llengua que no sabia llegir i sense la presència d’un advocat. No obstant això, es presumeix que la condemna es va deure a l’enregistrament d’un vídeo en el qual es pot veure com paramilitars linxen a una persona al juny de 2019.

La seua detenció es va dur a terme el 24 de desembre d’aqueix mateix any, quan anava a fer un tràmit en la comissaria, i ja no li van permetre eixir. A Al-Aaiun va estar reclòs 6 mesos, dels quals els primers 21 dies va ser sotmès a un règim d’aïllament, més tard va ser traslladatt a una cel·la amb altíssims nivells d’amuntegament, i condicions de salubritat degradants que li van causar problemes en la seua salut. Amb posterioritat va ser traslladat a la presó de Ait Melloul en territori marroquí en una clara contravenció contra l’IV Conveni de Ginebra, en el qual s’estableix que els presos tenen dret a complir condemna en el seu propi territori. En aquest lloc ha sigut sotmès novament a règim d’aïllament durant 3 setmanes. Mentre que els seus problemes de salut segueixen sense ser tractats. La cel·la en la qual es troba, de 4 x 2 metres, és compartida amb altres catorze persones.

Condicions similars, van viure 6 joves detinguts en 9 de maig de 2013 per les forces de seguretat marroquines (El Hussein Bah, de 17 anys; Yassine Sidati, de 22; Mohamed Garmit, de 22; Mohamed Ali Saidi, de 26; Abdelaziz Hramech, de 27, i Youssef Bouzid, de 31), després que participaren en una manifestació en favor de l’autodeterminació del Sàhara Occidental. La detenció es va dur a terme sense que mediara una ordre judicial i a no més uns dies que el Consell de Seguretat de l’ONU aprovara la renovació del mandat de la Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), sense incloure un component d’observació dels drets humans. Després de tres dies de detenció, sota custòdia policial, durant els quals van ser sotmesos a tortures, tractes cruels, inhumans i degradants, els joves van ser portats davant un jutge d’instrucció davant qui els van ser imputats càrrecs per “violència contra funcionaris públics” i “participació en una concentració armada”, delictes pels quals s’imposen fins a 10 anys de condemna a la presó.

D’acord amb les declaracions de El Hussein Bah, qui va poder accedir a llibertat sota fiança, van ser obligats a signar documents que no van poder llegir, inclosa una “confessió”. En el seu relat, “va explicar que els agents de policia li van posar en la cara una esponja xopada d’orina, li van llevar els pantalons i van amenaçar amb violar-ho i ho van colpejar i van interrogar estant penjat dels genolls amb les nines lligades a elles, en una postura denominada el “pollastre rostit”. El Hussein Bah també va comentar que va sentir torturar i maltractar als altres detinguts en altres cel·les. El Hussein Bah va ser empresonat de nou el 15 de maig.

Amnistia Internacional tem que siga una represàlia per haver parlat obertament sobre les presumptes tortures que va patir.

 

1 (Informe Mundubat “La Joventut Sahrauí i l’Ocupació del Sàhara Occidental”): https://www.saharaconderechos.org/wp-content/uploads/2019/06/INFORME-ESP-web.pdf)