Defensor de drets humans
Líder sindical en SINALTRAINAL
(Colòmbia)
Fins a l’any 2001 el defensor va viure en el municipi d’Algeciras (departament de Huila) amb el seu grup familiar, però arran del conflicte armat i el context de violència en aquesta zona del país, es van veure forçats a desplaçar-se a altres ciutats del país. En l’actualitat viu a Tuluá i és treballador de l’empresa Nestlé de Colòmbia S.A., situada en Bugalagrande (Valle del Cauca) des de l’1 de setembre de 2008.
La seua afiliació al sindicat Sinaltrainal data del 2 d’agost de 2009, actualment forma part de la Junta Directiva de SINALTRAINAL (Bugalagrande) amb responsabilitats en el Comitè de Salut, vetlant pel bon desenvolupament i ús dels plans complementaris de salut, fons de medicaments i temes relacionats amb les atencions que brinden les entitats prestadores de salut (EPS) a les i els treballadors de l’empresa.
El Sindicat Nacional de Treballadors del Sistema Agroalimentari (SINALTRAINAL) és un sindicat colombià de la indústria d’aliments fundat en 1982 i filial de la Central Unitària de Treballadors de Colòmbia. Sindica a obrers de la indústria alimentària, té presència en 63 empreses, entre elles les multinacionals Coca-Cola, Nestlé i Sodexo.
Va estar vinculat al Comitè Luciano Enrique Romero Molina (CLER) i en l’actualitat és delegat en l’Assemblea Nacional de Sinaltrainal, espai en el qual es defineixen les polítiques i posicions del sindicat per a afrontar les represàlies de les multinacionals i empreses, les estratègies de denúncia de les vulneracions als drets humans i els mecanismes de protecció.
El defensor treballa activament en el sindicat Sinaltrainal des de l’any 2009. Per les seues activitats en defensa dels drets humans i el seu lideratge sindical i social ha patit diferents violacions als seus drets fonamentals, com la seguretat i la vida.
HISTÒRIA DE VIDA
La història d’Abel Rivera comença al Sud del Huila, en un barri d’invasió -com es coneix als assentaments irregulars- el reconeixement legal dels quals, pel municipi d’Algeciras, va ser producte de la lluita col·lectiva i per això li van dir “El Triunfo”, allí va passar la seua primera infància acompanyant als seus majors, especialment a la seua mare -qui a més era la responsable de la presidència de la Junta d’Acció Comunal, en les accions de millorament que les i els veïns duien a terme en el barri-; com recollir fons per a fer el clavegueram o millorar les condicions de la xarxa elèctrica, entre altres necessitats que s’identificaven de manera col·lectiva i així mateix es resolien.
Abans de complir els 10 anys, la seua família decideix anar-se’n a una vereda del municipi de San Vicente -en el departament del Caquetá-, anomenada Alto Pato, en la qual la seua mare va tornar a assumir com a responsabilitat la presidència de la Junta d’Acció Comunal de la vereda, i juntament amb el veïnat treballaven en favor de la comunitat.
La inquietud pel treball comunitari i per trobar respostes conjuntes a les necessitats de la comunitat ja havia sigut sembrada en Abel, de manera que quan va complir els seus 16 anys es va integrar en un col·lectiu juvenil de treball veïnal, amb el qual diverses persones joves recorrien el territori donant suport als veïns i veïnes en la resolució de necessitats particulars a canvi de prestar, al seu torn, suport a altres persones que ho necessitaren.
En aquells dies la seua família va ser amenaçada, i la seua mare va ser declarada objectiu militar, per això es van veure obligats a eixir del territori que havien ajudat a alçar amb les seues pròpies mans. Cadascun d’ells degué buscar un lloc en el qual tornar a tirar arrels.
És així com finalment va arribar a Bugalagrande en 2007 i va començar a treballar amb Nestlé. En 2008, ja com a treballador de planta va decidir fer-se soci del Sindicat Nacional de Treballadors de la Indústria Alimentària -SINALTRAINAL-, el projecte del qual va cridar la seua atenció perquè, malgrat haver sigut plantejat en 1982, contemplava dins de les seues accions la necessitat del treball comunitari entre els i les obreres a fi de permetre, no sols que els seus drets laborals foren respectats, sinó que en general les i els treballadors, així com la comunitat, tingueren possibilitat d’accedir a espais culturals, a economies pròpies, a la salut, a l’esport i fins i tot, a serveis funeraris dignes.
En 2012, el sindicat en el qual treballava va passar per una etapa de reemplaçament generacional, en eixe moment assumeix un lloc en la direcció regional del sindicat, i el seu projecte es llança cap a l’enfortiment dels espais que ja conquistats, buscant per treballadors i treballadores la recuperació dels seus drets laborals, així com l’exigència de la responsabilitat empresarial de la indústria alimentària en la protecció del medi ambient.
En aquest procés el sindicat comença a mobilitzar-se en favor de la recuperació del Riu Tutelar, font hídrica de la qual es proveeix l’empresa i a la qual arriben els residus de la seua activitat industrial. Malgrat la pressió, o a causa d’ella, les accions que va emprendre Nestlé com a part de la seua responsabilitat empresarial, van ser purament ornamentals. En altres paraules, no resolien el problema de fons; argumentant a més, que el seu nivell de contaminació estava dins dels límits legals.
En aquest context, en el qual les lluites de les comunitats toquen fibres sensibles dels interessos econòmics i polítics dominants, els qui lideren espais de transformació han sigut objecte de constants amenaces.
Com a conseqüència de la inacció de les entitats i les empreses que es lucren dels recursos públics, la població de Bugalagrande, on es troba assentada la planta de l’empresa d’aliments, no compta amb un aqüeducte propi i ni parlar d’aigua potable, la qual cosa s’agreuja perquè les indagacions han anat mostrant que sobre el riu existeixen a més interessos d’enginys sucrers com Rio Paila i en general de grans conglomerats econòmics.
Ser sindicalista és lluitar pels drets de la col·lectivitat i actuar en favor dels interessos de les majories, però en ser un treball que, com es deia abans, toca les fibres sensibles dels interessos econòmics de les minories privilegiades, comporta alts riscos, no sols per als qui es mobilitzen sinó també per a les seues famílies, que, a més, suporten el dur pes del poc temps compartit quan les demandes de la col·lectivitat són tantes i tan urgents, i quan la criminalització i la persecució dels qui se la juguen pel bé comú és una constant històrica al país. L’esperança d’Abel, i segurament dels qui formen part dels col·lectius de treballadors/es, és que tot allò que han anat construint amb les seues mans quede com un llegat per a les generacions futures.
