Defensor dels drets humans i del territori.

(Colòmbia)

El Context

Stranler López és el representant legal del Consejo Comunitario¹ Local de San Miguel, corregiment del municipi del Medio San Juan, en el departament del Chocó.

El Consell Comunitari de San Miguel forma part del consell general del San Juan -ACADESAN-. Aquest és el Consell Major al qual pertanyen 72 comunitats afrodescendents dels municipis de Litoral, San Juan, Sipí, Istmina, Medio San Juan i Nóvita (part Baixa)

Des de finals del 2017, després de les exigències d’alguns líders i lideresses socials de la zona del Medio i Bajo San Juan, que sol·licitaven el respecte pel dret a la vida de la població civil, a la regió es va mantindre un clima que va permetre a les comunitats viure en relativa pau perquè existia un Pacte Operatiu entre la guerrilla de l’ELN i el grup paramilitar Autodefensas Gaitanistas de Colòmbia (AGC) pel control del territori i les economies legals i il·legals.

Però després del trencament del pacte a mitjan 2021, s’ha generat una greu crisi humanitària. A causa d’aquesta situació aquest defensor s’ha articulat a la Xarxa de Drets Humans del Pacífic Colombià– REDHHHPAC, per a poder visibilitzar i denunciar els desplaçaments forçats i confinaments que han viscut les comunitats; les amenaces i fustigació de les quals han sigut víctimes les i els líders socials i persones que defensen els drets humans.

A causa de la seua posició geo-estratègica i al fet que el mateix riu que comunica a unes comunitats amb unes altres, també porta a la mar; la xarxa de fluxos naturals d’aigua que uneix als pobles ha sigut usada per diferents actors armats com un corredor pel qual es trafiquen diferents tipus de contraban. I és en part la raó per la qual aquests diferents actors armats es barallen el control de la zona.

El departament del Chocó viu un increment de la violència a causa de la reubicació dels grups paramilitars, que estan disputant entre sí el control del riu San Juan a com a ruta del narcotràfic i desenvolupar activitats d’explotació dels recursos naturals. D’aquesta manera condemnen a les comunitats a viure confinaments i situacions de desabastiment d’aliments i la vulneració dels seus drets fonamentals.

 

Història de vida

La seua història comença en la vereda de San Miguel, a la riba del riu San Juan, el llit del qual comunica a diverses comunitats del departament del Chocó, al mateix temps que mou la vida dels qui habiten les riberes, per la qual cosa el lloc en el qual han fet la vida després de ser sotmesos a la despulla, el desarrelament i l’esclavitud dels seus ancestres. Aquesta vereda, és també el lloc en què han anat forjant la llibertat. De manera que el treball per la seua comunitat és una cosa que li ve en la sang.

Als seus set anys ja s’havia unit a la Infancia Missionera, una iniciativa de l’església catòlica amb la qual busquen incloure als xiquets i xiquetes en activitats de la congregació i en favor de la comunitat. Conforme creixia va anar participant d’altres espais comunitaris, entre ells, va assumir la presidència del comitè d’esports de San Miguel, des del qual, juntament amb els delegats de les altres comunitats, promovia la creació d’espais de trobada entre les i els joves de diferents poblacions riberenques.

A l’edat de 21 anys Stranler López va acabar els seus estudis de secundària i va tornar a la seua regió per a iniciar el seu treball amb les i els joves per a fomentar la permanència en el territori, processos educatius per a recuperar la cultura ancestral i la defensa dels drets humans.

Des de l’any 2014 fa part del Coordinador Nacional Agrari (CNA). Aquest procés naix en 1997 amb l’objectiu d’avançar en la coordinació d’iniciatives agràries, com el reconeixement de la pagesia com a subjecte social i polític, la sobirania agroalimentària i la permanència en els territoris, entre altres.

La regió de la qual ve és rica en molts sentits: cultural i ancestralment, com a corredor de comunicació pluvial, en recursos miners, en recursos fusters, hídrics i com a ecosistema, entre altres. Malgrat aqueixa riquesa les comunitats que habiten la regió han viscut històricament l’abandó de l’Estat, l’única representació del qual en algunes zones és de caràcter militar.

I enmig de tot, estan les comunitats. Tal és la complexitat del que han hagut de viure que molt del que passa a les regions no pot ser comptat per temor a les represàlies. Entre la pobresa; les fumigacions amb glifosato, que generen morts i malalties; els problemes provinents del model miner a gran escala per a l’explotació del territori, els interessos d’estructures armades pels recursos; el desplaçament forçat, i l’abandó de l’Estat; les comunitats s’aferrissen a la tasca de resistir el dia a dia, i resistir és guardar la vida, però també les arrels.

Fins i tot quan han hagut d’eixir dels seus territoris en diferents temps i circumstàncies, han tornat. Raó per la qual amb les seues mans han anat alçant cases, l’escola, el centre de salut, el centre comunitari, la funerària, de la mateixa forma que s’han bastit els ponts que feien falta.

En altres paraules, la història de Stranler i de la seua comunitat és una història de supervivència, però sobretot de resistència davant la imposició del silenci i la mort, és una història marcada per la valentia de prendre la paraula i de contar el que els ocorre des de les seues pròpies veus, anar construint una història pròpia. En aquest camí han anat formant diferents espais de treball que responen a preocupacions de la comunitat: la recuperació de les llavors i les formes ancestrals de sembra i medicina; els pentinats ancestrals; la chirimía, pràctica ancestral de la música i el ball o la recuperació de la manera d’acomiadar-se dels morts amb el cant dels alabaos.

Amb el pas del temps s’han anat trobant amb altres comunitats i espais organitzatius les preocupacions dels quals són similars i han trobat maneres d’unir esforços que permeten construir de manera autònoma, la vida digna, la que se’ls nega a les majories empobrides. És així com es plantegen formes de governança pròpia des de les quals protegir la col·lectivitat, com els Consells Comunitaris de les persones afrodescendents que són reconeguts legalment, o la Guardia Cimarrona² i el seu treball aliat amb les guàrdies indígenes i llauradores, són una expressió d’aquesta manera de pensar-se en un món des de la justícia i la resistència no violenta.

Un exemple de mecanismes de protecció enfront de la violència i tractar de garantir la permanència en el territori són els projectes que avancen per a habilitar espais “segurs” en el propi territori. Són refugis humanitaris per a acollir, en principi temporalment, a comunitats desplaçades en tant no puguen tornar a les seues veredas.

Donada la situació de violència que es viu en els 2 últims anys, el Consell Comunitari Local de San Miguel, com a autoritat d’autogovern, ha aconseguit instal·lar un alberg per a rebre a persones desplaçades d’altres comunitats més xicotetes. Ara estan en procés d’enfortir aquest alberg i dotar-lo d’infraestructures i mitjans per a una atenció adequada a les persones que arriben víctimes del desplaçament, i que de vegades han perdut tots els seus béns i formes de vida. No compten amb els mitjans més bàsics en temes de salut: ni infermeria ni promotora de salut, la qual cosa suposa un greu problema, perquè per a arribar al centre de salut més pròxim han de desplaçar-se pel riu en un viatge de fins més de dues hores i mitja, depenent de les condicions del riu i de la llanxa de què es dispose. La comunitat està treballant i mobilitzant-se enfront de l’alcaldia i la municipalitat per a aconseguir atenció sanitària.

En la capçalera municipal, han aconseguit terreny per a construir un alberg més ampli, que puga ser utilitzat com a refugi humanitari en cas de desplaçament, per a poder atendre tant la seua pròpia comunitat com a unes altres.

 

1. La Guàrdia Cimarrona és un mecanisme d’autocura i protecció de l’ancestralitat, per a defensa del territori, amb la fi, de mantindre l’autonomia en els Consells Comunitaris del poble Afrocolombià.
2. Els Consells Comunitaris són l’autoritat ètnica encarregada d’administrar els Territoris Col·lectius de les comunitats negres, afrocolombianes, raizals i palenqueres. Són una organització reconeguda per autoritats públiques nacionals i per entitats internacionals.